Feliç any nou

Queden menys de quatre hores per despedir aquest any 2008. I, en comptes de bons propòsits, em ve de gust fer un resum del tot personal. Com moltes de les efemèrides són tristes, he intercal·lat imatges que fan bonic.

Enguany hem recordat a Mercè Rodoreda (preciosa l'adaptació de la Plaça del Diamant del Teatre Nacional de Catalunya) i a Jaume I en el vuitè centenari del seu naixement.

A Cuba han canviat a un Castro per un altre Castro; 154 persones moren a Barajas en l'accident del vol 5022 d'Spanair, i després de més de sis anys de segrest per part de les FARC és alliberada a Colòmbia Íngrid Betancourt.

L'exèrcit israelià provoca que la franja de Gaza s'hagi convertit en una trampa en aquests dies tan assenyalats, i ETA li segueix la pista.

Ens ha deixat el gran Ángel González, i Paul Newman i els seus ulls blaus. I també el tendre Joan Baptista Humet.

En aquests 365 dies he plorat com mai a la vida no havia plorat, i he recuperat l'esperança com mai no havia imaginat que fos possible.

Ja he dit que no faré un llistat de bons propòsits. Només us vull desitjar a tots i totes un molt bon any.

Blocaire invisible. Pista 4

Fa molt poc que el meu blocaire invisible ha canviat la imatge de la capçalera del seu bloc.

Blocaire invisible. Pista 3

Segons el seu bloc, i si no m'he descomptat, al meu Blocaire invisible l'han "nominat" per a 11 ciber-guardons diferents.

Blocaire invisible. Pista 2

El bloc del meu blocaire invisible va començar el seu camí fa ja més de dos anys, parlant de cinema, però ben aviat va començar a ampliar les temàtiques tractades, fins arribar a acumular més de 40 categories a la columna de la dreta de la pàgina.

25 anys sense Joan Miró

Ja fa 25 anys que vivim sense l'home que ens retorna la visió de l'infant, sense els seus colors, sense els seus estels i constel·lacions.

Blocaire invisible. Pista 1

Entre la meva ciutat i la del meu o la meva blocaire invisible s'extén un pont de mar blava (amb el permís del senyor Llach i del senyor Martí i Pol).

Entre el contingut i tarannà del meu bloc i el del meu o la meva blocaire invisible s'extén un abisme... o no? Potser només és aparentment.

Over the rainbow

I seguiré parlant de regals, en aquests dies de Reis i consum.

Al meu Rei (no dubteu ni un segon que és en Baltasar) li he demanat una càmera de fer fotografies nova, perquè mai la memòria em pugui jugar una mala passada dels dies que resten per venir.

I l'altra dia la pluja em va regalar un Arc de Sant Martí preciós, que neixia dels arbres i moria rere l'escola. I jo, devall del paraigua color Sant Martí, encantada no podia deixar de mirar-lo.

Com encara no han vengut els Reis, il·lustra aquest somni una imatge idíl·lica i un so de fàbula.

Regals que arriben d'on menys t'ho esperes

L'altre dia m'arribà un regal com per l'aire, d'un personatge anònim que llegeix els meus pensaments. En aquell momento vaig pensar que era com si haguéssin arribat els Reis abans d'hora, i em va fer una il·lusió enorme.

Si miram al fons de la nostra rutina quotidiana trobarem ben segur algún regal amagat. La finestra blava de la sala m'ha regalat aquesta cançó ja fa uns dies. Segur que algú de vosaltres també ha rebut aquest regal; per a la resta, el vull compartir amb vosaltres.

Dragó de mar

I just quan ja he vist que som com un cavallet de mar, la finestra blava de la sala me mostra el que voldria ser; un ésser encara més meravellós que el meu estimat Hippocampus. I com que, encara que soni molt poètic dir que podem ser el que volguem ser, la realitat és que els canvis són difícils, i que els meus ulls verds no poden ser més que els d'un cavallet de mar. Però a tu, que te somïi dia i nit, i que gairebé el que se de tu només m'arribar per rumors des del meu cor d'heura, a tu si que et puc imaginar com vull. I tu, per a mi, ets així, un hermós dragó de mar.

Hippocampus

Pensant en tu avanç com un cavallet de mar entre les aigües, hermosa, panxuda i serena. I gronxant-me sobre les ones aprenc a controlar la meva impaciència, a moderar el meu caràcter, a somiar en un demà amb esperança, a mirar-te als ulls, cara a cara.

Dia mundial contra el càncer de mama

La memòria històrica

En els darrers temps sentim parlar de crisi econòmica, de preus que pujen, de tancament d'empreses i de gent que no sap quant de temps passarà fins que pugui tornar a dur a casa un sou per omplir el rebost. I ha arribat al Port de València un vaixell avortista, i dones moren cada dia a mans dels que suposadament les estimaven. I com cada cert temps, el delicat tema de la memòria històrica torna a ocupart titulars.

I jo em resistesc a plorar de tristor, que d'alegria, són més precioses les llàgrimes.

Cancioncilla del primer beso

En la mañana verde,
quería ser corazón.
Corazón.

Y en la tarde madura
quería ser ruiseñor.
Ruiseñor.

(Alma,
ponte color de naranja.
Alma,
ponte color de amor)

En la mañana viva,
yo quería ser yo.
Corazón.

Y en la tarde caída
quería ser mi voz.
Ruiseñor.

¡Alma,
ponte color naranja!
¡Alma,
ponte color de amor!

Federico García Lorca

Com es pot estimar tant?

Crec que he estimat molt. Guard entre les fulles d'una llibreta els secrets de tanta vida, de tant d'amor. Allà hi trob quan em ve de gust poemes i lletres escrites en quatre llengües diferents, la majoria de fabricació pròpia, algunes de robades als més grans; Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, Ángel González... tots ells homes també de la meva vida.

I avui, que sent que estim més que mai, ni robades trob les paraules. No em quedarà d'altre que tornar a les cartilles, i a fer caligrafia, i amb mi mamá me mima començar de bell nou.

He tornat a casa

Cada cert temps torn a casa, sense cap justificació real, però amb milers d'excuses petites, coses que m'agraden i que vull deixar aquí, com penjades d'un clau en una paret buida.

Perquè m'agrada aquesta manera que tens d'acariciar-me i de dir-me que ets al meu costat, i que no vols marxar mai, i que s'assembla en tot a la terrassa d'una cafeteria que queda buida després d'un ruixat de setembre; que em recorda a uns ulls verds que esperen uns ulls blaus; que té el so del saxofó que gemega des d'una finestra propera, i l'olor d'un llibre d'abans de la guerra.

I com dos i dos són quatre, avui torn a casa.

El canvi climàtic

Ahir, mentres en algun lloc al nord i al sud continuava el desgel, notàvem l'escalfor ben a prop. I és que no puc deixar d'emocionar-me cada vegada que escolt les seves cançons, que veig la seva energia, que intuesc la seva sensibilitat; i anit no podia ser d'altra manera. I era encara més especial, perquè era el meu primer concert al teu costat.

És el més gran, l'aprenent de pintor, el poeta i somiador, gran defensor del món i les persones, Manolo García. Torna aviat a la meva vida, per favor.

...si no me inquieta un mundo asfaltado, sin vida...

La ciutat

Des de l'infern pujaven flames ahir al carrer de Can Martí Feliu. Ni una gota d'aire bufava als carrerons de la ciutat tancada, de finestres amb barrerons obertes de bat a bat, amb sansivieres dins cossiols de fang antic.

S'aturava al capvespre la ciutat dins una calor asfixiant de vella, d'històries amagades rere les persianes tancades, de xafarderies, jueus i senyores.

El meu cos pesat s'arrossegava meravellat en la xafogor del carrer de Can Vallori, de ciutat a vegades cosmopolita, a vegades provinciana, sempre tendra, petita i estimada. I inevitablement pens en na Carme Riera quan camin per carrerons amagats on no entra mai el sol. I en la meva imaginació, jo pos per testimoni les gavines.

Dies de nostàlgia

De nostàlgia o d'alegria d'haver nascut i crescut en una casa oberta al món, amb un pare lliurepensador i progressista; una casa plena de llibres i música, de jocs de taula i de cinema. De vacances d'estiu passades a la natura, de tendes de campanya i pluges d'estels la nit de Sant Llorenç.

Amb ell vaig començar a conèixer i estimar als Setze Jutges i els cantautors que van posar la banda sonora a aquella Transició de la meva infantesa, i Recuerdo Amanda de la lluita a l'altra costat del món. I gràcies a ell estim cançons tendres com aquesta, que fa dos dies que m'ha sorgit de les heures que m'habiten el cor des de fa un temps.

...Quiero abrazarte tanto...

PS. Per problemes tècnics no podem escoltar la cançó. Qui senti nostàlgia com jo, la pot escoltar pitjant aquí.

Dies d'Amélie

Visc uns dies d'Amélie, de somiar quan dorm i quan estic desperta, de pensar en París, Berlin i Amsterdam, Astúries, Nova York i Londres.

Visc d'un futur tan llunyà, que a vegades em fa por pensar-hi tant. D'habitacions d'hotel a pobles de pescadors, de Cinquenes Avingudes i Ponts de Brooklyn, de mesquites i esglèsies pre-romàniques, de càtars i bohemis. I llegesc històries de viatges a llocs meravellosos, somiant anar-hi algun dia amb tu, de nadar amb tu al mar grec i caminar amb tu pels Camps de Mart.

I don voltes en aquests carrussel d'emocions, i com Amélie, dins el tren que fa por esper que arribis i m'acaronis l'orella. De fons, sona un vals.

Festa

Un senyal clar de que ens trobam en ple estiu és la remor a paperins que se sent quan passa un buf d'aire pel carrer, a l'hora de la migdiada, quan ni els motoristes renouers s'atreveixen a destorbar-me.

Però com passa molts anys, una vegada penjades les garlandes de paper, s'acaba la sequera, y avui matí ha caigut una petita pluja que les ha fet malbé, deixant-me un any més sense el renou que acaronava les meves tardes de xafogor.

I cada estiu, mentres escolt els paperins, em ve al cap una cançó que forma part de la banda sonora del trajecte en cotxe fins a la platja de la meva infantesa.

Chagall

En un dia com avui em costa resistir-me a recordar Chagall. Encara que sigui en somnis, on les seves obres habiten.

Háblame (...) de las vueltas que da la tuerca,
de los amores que son prisión

Pasapalabra i els pingüins d'adèlia

De fons el Pasapalabra per fer crucigrames sense llàpis, mentre cerc una imatge refrescant per compensar l'ambient xafogós. I m'he enrecordat dels pingüins d'adèlia, tan divertits i tan tendres.


I enguany he descobert que la calor té com a conseqüència l'encefalograma pla.

Celebrant el solstici d'estiu

Amb una calor gairebé de canícula arriba la nit mágica. Les platges de la meva Mediterrània s'ompliran de gent que formula desitjos a mitja nit, llançant a la mar esplemes sobre fustes que es perden entre les onades; que es banyen despullats a la matinada, just quan surt el sol, i que llancen fruites dins l'aigua, venerant deïtats antigues fa segles oblidades, tot esperant que els propers 365 dies tot els retorni omplint-los de benaurances.

Sant Joan m'ha duit moltes vegades els desitjos que demanava escrits en un full de paper quadriculat cremat a una foguera. Sant Joan sempre em fa somriure, avui més que mai.

I fa just 18 anys que vaig viure Sant Joan a Ciutadella de Menorca; en aquell moment pensava que tornaria a viure aquelles festes ben aviat. Òbviament no va se així... és un tema pendent, un entre tants d'altres.

Caminant damunt d'una mar de boira

CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA Caspar David Friedrich 1818

I he arribat fins aquí, i encara no ho puc creure. Tantes vegades mirava aquests cims envoltats de núvols, inabastables per a mi, i sempre pensava que no seria capaç de coronar-ne cap ni un. I avui estic aquí, amb l'esperit humil, d'un triomfador que encara no s'hi sent.

Un nova proposta de Relats Conjunts

He tornat amb la pluja...

... per poder somiar un cop més. Redecorada la vida, soc capaç de ser optimista.

M'he trobat absent per problemes al sistema; als dos sistemes de fet. Acompanyant les meves emocions, el meu ordinador va dir prou, que també volia descansar. Ara he tornat. No sé fins quan.

Pintaré avui el cel d'un blau lluminós, malgrat els niguls i la pluja amenaçant. Al mig, un sol rialler que ens il·lumini tot l'estiu.

Amb la pluja he tornat.

Redecorant la vida

He pintat la paret de blau cel perquè el dia que arribis a casa ja no vulguis marxar mai més.

He penjat les cortines i he desat els llibres als prestatges.

Amb el corró a la ma, pujada a l'escala, i amb les cames tremolant, he anat pintant ben amunt, fins a les estrelles, canviant de color la meva casa, intentant (tentant) de canviar de color també la meva vida.

De fons sonava aquesta cançó...

L'eriçó

He decidit que a partir d'ara els eriçons duen bona sort, igual com ho fan els elefants amb la trompa cap al cel, com ho fa un borinot ros entre les bigues.

Perquè avui m'he trobat amb un eriçó, i l'he agafat, i s'ha fet una bolla, i m'he emocinat. No n'hi ha prou amb això perquè sigui el meu animal de la sort?

Perquè molts animalons desperten tendresa, jo vull reivindicar l'eriçó davant del koala, davant del tití, davant de l'ós. Perquè és vulnerable malgrat la seva cuirassa, per a mi serà l'animal de la sort, perquè sé que tendré sort.

I no, no tenc el cotxe assegurat a Genesis.

Com les nous

Som tots com les nous?

Tenc un cor bonyerrut, solcat pels cops i les alegries d'una vida a vegades viscuda a mitges, a vegades viscuda el doble... de tot un poc.

Tenc una cuirassa que em protegeix, del fred a l'hivern, del sol a l'estiu... mai de la pluja.

Després un dia arriba un trencanous, i... voilà.

El boig?

M'encanten aquestes botes, velles, amb les soles plenes de fang, els cordons a punt de trencar-se, tristes, solitàries, melanconioses.

On acaba el geni i comença el boig?

Les botes (1988)
Vincent Van Gogh (30 de març de 1953-29 de juliol de 1890)

Matins de primavera, capvespres d'hivern

Ja fa dies que, a mig matí, pens que ja ha arribat la primavera; el sol m'escalfa rere els vidres, i la platja em fa l'ullet en la distància. Després, cap al capvespre, el cel s'enfosqueix amb els niguls i em qued trista i desencisada. Llavors escolt una cançó, i em fugen les penes.

LA LLUITA (II)

El pi de Formentor
Hermen Anglada-Camarassa
(1922)

A vegades ens basta cercar ben aprop nostre la inspiració. Sempre he viscut amb el Pi de Formentor, i amb Costa i Llobera. Poesia que parla de tots; que parla de mi. Cada vegada que la cant, baixet, mirant al cel, m'emocion amb el següent fragment:

Amunt ànima forta! traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada
i tes cançons traquiles aniran per la ventada
com l'au dels temporals

LA RATA

Al carrer paralel al meu van esbucar una casa ja fa un temps. Hi van començar a fer un forat per aixecar-hi, supòs, un edifici d'estudis, apartaments i lofts per a "bohemis", d'aquells que vesteixen amb un aire alternatiu (que tots sabem matemàtic), i que duen sabates Camper. Però la crisi del sector, o ves a saber què, va aturar les obres, s'endugueren les excavadores, i, quan plovia, el forat s'omplia d'aigua, i quan no plovia, de bosses de fems i rentadores.
Llavors hi posaren unes tanques ben altes, i una colònia de moixos hi va anar a viure. Sempre hi ha platets amb menjar i aigua, i el carrer és ple d'aquestes bestioles, tendres i útils.
És normal veure als carrers de les nostres ciutats imatges de moixos buscant l'escalforeta del sol a l'hivern damunt del capó d'algun cotxe, o cans extraviats que busquen una ànima caritativa que els acariciï el cap. Però al meu carrer això es veu que no és possible, i ja fa uns dies que hi viu una rata, gran i fastigosa, amb clapes sense pèl, que es passeja amunt i avall, sense por, ensumant els portals, tallant el pas als vianants... I acab de descobrir que em fa molta por!!!

Hi ha algun caçador de rates a la sala disposat a salvar-me? Recompensaré econòmicament.

LA LLUITA (I)

"Tot i que sabés que el món s'acaba demà, avui encara plantaria un arbre"

Martin Luther King

DE NOU LA POR

És inevitable no tenir por; por a tornar a tenir fe, a tornar a somriure, a confiar en el futur.

Anar pujant aquesta escala de caragol, de graons estrets i arrambador de vertigen m'aterra, em deixa petrificada aquí mateix, i aquí mateix em quedaria, llepant-me les ferides, per enèsima vegada.

ET PERD CADA DIA UN POC MÉS

Embullat entre les cames sé que et perd cada dia un poc més. La meva aroma de vainilla no ha sabut retenir-te al meu costat. Escrivim la vida amb realitats a mitjes, teixint xarxes d'esperances efímeres, plenes de forats, i arriba un dia en que l'única via que em reconforta és el sinuós i embriagador camí de la desesperança.

D'ON VENC?

Fins fa poc em trobava aquí, però d'un temps ençà, els problemes tècnics m'han superat. Amb el cor trencat deix bloc.cat. Qui sap el que ens depararà el futur?

Arrib doncs a aquest nou món esperant que els dies facin d'aquesta bitàcola el racó d'intimitat que vaig aconseguir en la passada etapa. Intentaré modificar la plantilla, com si es tractàs de la decoració de casa meva, per tal de que vosaltres, i jo mateixa, ens hi trobem més còmodes, i fer-me al nou sistema. Esper la vostra paciència i comprensió.

S'inicia ara, aquesta nova etapa. Sigau benvinguts.