... y desamordazarte y regresarte...

Casualitats de la vida; cerc a Ramón Sijé mentre de fons sona Serrat. Només en coneixia el nom, gràcies a Miguel Hernández, i la meva ànima tafanera havia de menester més dades. I em trob que fa 74 anys i 1 dia que va morir l'amic del gran poeta; una mort sobtada, inesperada, dolorosa.

Explica la història que l'amistad entre els dos poetes era tan forta, que havien acordat que quan un dels dos morís, el que restava viu cavaria la tomba amb les seves mans. Quan Miguel Hernández reb la notícia de la mort del seu amic parteix de seguida cap a Orihuela per acomplir la seva promesa, i en trobar-se que el cos ja havia estat enterrat pertén exhumar el cadàver i cavar-li una nova tomba. Va costar molt treurer-li del cap la idea.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

I quan Pablo Neruda va dir: "Puedo escribir los versos más tristes esta noche...", hauria d'haver afegit "hasta el momento", perquè només Miguel Hernández va ésser capaç d'escriure els versos més tristos.

I caminar per poder ser...

Heus aquí que na Petitacosa ha decidit delectar-nos amb les seves primeres passes. Només n'han estat dues, però encara que és un petit pas per a la humanitat, és un gran pas per a na Petitacosa.

I anar fent, i ser tenaç, i no donar-ser per vençuda... així ho aconsegueix tot na Petitacosa; així va cresquent... i jo amb ella.

Felicitat 10, Inspiració 0

I qui diu inspiració diu temps, necessitat, desig...

Aquest blog resta mut des de fa molt, des de que una petita personeta pentina l'aire dels meus dies. Molta gent et deia que tenir un fill et canviava la vida, i sovint hi veia en aquelles paraules un toc de tristesa i amargor, això si, ben amagada, fins i tot a l'orador mateix. És obvi que l'arribada d'un fill et canvia la vida, però hi ha moltes coses també que ho fan (la parella, la feina, la crisi, les hormones... els anys); el que jo tenc clar és que el que ha canviat clarament soc jo mateixa, i ho dic amb la boca i el cor ben oberts, plena de felicitat i petites rialles.

M'agradaria ser capaç de tornar aquí de tan en tan per mostar a la nova Eva; no us assusteu, que té molt de l'antiga, però en versió millorada (excepte pel contorn de la cintura, he he). El que no sé és si quedarà encara algú que la vulgui descobrir.

Mentres algú pentina l'aire...

Anantapur-Vicenç Ferrer

Què en serà ara de les dones de Tavimala, dels nins d'Anantapur? Ara que ell ha marxat, amb la seva bondat infinita, què en serà de les nostres vides?

T'ho devia

Perquè ets una supervivent des del moment que et vaig imaginar, i fins i tot abans.
Perquè el primer que vaig pensar quan et vaig veure és que eres la cosa més hermosa que havia vist mai, encara que els meus llavis no ho van saber expressar fins al cap d'unes hores.
Perquè fa mesos que em perd en els teus ulls intentant esbrinar el seu color.
Perquè ets una sortuda, i perquè jo ho som encara més.
Perquè no et vas donar per vençuda; perquè jo no em don per vençuda.
I ja t'hem tallat els cabells.

Pasatiempo

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.

Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque un océano
la muerte solamente
una palabra.

Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.

Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

Mario Benedetti

En un dia com avui, no em podia resistir a tornar a aquest racó, ara ja oblidat per tots.

Noves aventures

Aquest bloc restarà mut temporalmente per qüestions vitals. Perquè a la fi han arribat els ulls blaus que esperaven els ulls verds. Us seguiré llegint sempre que pugui. Segur que ho enteneu.

Besades a tots i totes.

El rayo que no cesa

¿No cesará este rayo que me habita
el corazón de exasperadas fieras
y de fraguas coléricas y herreras
donde el metal más fresco se marchita?

¿No cesará esta terca estalactita
de cultivar sus duras cabelleras
como espadas y rígidas hogueras
hacia mi corazón que muge y grita?

Este rayo ni cesa ni se agota:
de mí mismo tomó su procedencia
y ejercita en mí mismo sus furores.

Esta obstinada piedra de mí brota
y sobre mí dirige la insistencia
de sus lluviosos rayos destructores.

Miguel Hernández

El 13 de gener de l'any 1936 es publica El rayo que no cesa. Des d'aquí el meu homenatge al gran poeta.

Les pelis de la meva vida. Cría Cuervos

"(...) No entiendo cómo hay personas que dicen que la infancia es la época más feliz de su vida; en todo caso para mí no lo fue, y quizás por eso no creo en el paraíso infantil, ni en la inocencia, ni en la bondad natural de los niños. Yo recuerdo mi infancia como un periodo largo, interminable, triste, donde el miedo lo llenaba todo. Miedo a lo desconocido. Hay cosas que no puedo olvidar. Parece mentira que haya recuerdos que tengan tanta, tanta fuerza... tanta, tanta fuerza (...)"

Fa més de 20 anys que vaig veure Cría Cuervos (1975) per primera vegada; mai més vaig poder oblidar-la, i em sorprenc ara de pensar que no fos fins ahir que l'he tornat a veure.

Cría cuervos es la tristesa feta pel·lícula; és la nostàlgia, l'ambient claustrofòbic del final de la dictadura. Cría cuervos son els ulls d'Ana Torrent, i una cançó...

Hoy en mi ventana brilla el sol
y el corazón
se pone triste contemplando la ciudad,
¿por qué te vas?

* He trobat la versió en francès, Pourquoi tu vis. La lletra és molt diferent, però igualment preciosa.

On t'a fait un monde trop petit pour tes idées,
pour la petite des grands yeux écarquillés sur l'infini.
Tu es prisonnière de ta maison, de tes parents,
de cet adulte qui te dit qu'il a raison ,et qui te ment.
Toi, tu es née pour la folie, pour la lumière
pour des pays peuplés des rois.
Et tu te demandes dans ta nuit de prisonnière
pourquoi tu vis et où tu vas,
pourquoi tu vis et où tu vas …
Tu n'as pas d'avion, ni de bateau pour t'en aller.
Les illusions qui restent sont un grand radeau , qui va couler,
et pourtant tu veux, de tout ton corps, de tout ton coeur,
briser enfin le noir et blanc de ton décor, de grandes couleurs.
Toi, tu es née pour la folie, pour la lumière
pour des pays peuplés des rois.
Et tu te demandes dans ta nuit de prisonnière
pourquoi tu vis et où tu vas,
pourquoi tu vis et où tu vas …

Estimat Tondo Rotondo: va per a vos aquest missatge, el meu Blocaire invisible

Doncs si. Com pot ser (o no) heu endevinat per les pistes que us deixava en aquest petit racó del món, em vau tocar en sorteig per a fer-vos un regal en aquest dia de Reis. La veritat és que, si bé el vostre nom no em resultava del tot desconegut, no era assídua al vostre bloc, per la qual cosa triar un regal adient per a vos no ha estat tasca fàcil, i fins i tot avui dubt molt haver-ho aconseguit. Hi hem d'afegir, a més, la meva incapacitat total per fabricar res que sigui més creatiu que tallar i aferrar imatges i poca cosa més (és a dir, soc incapaç de fer un flash, un vídeo etc...).

Donat que participau en aquesta iniciativa del Blocaire invisible, que se celebra sempre per aquestes dates, i especialment enguany, que culmina la nit de Reis, he sobreentès que, tot i el vostre sobradament conegut "desinterès" per la monarquia, els tres Reis d'Orient si que són del vostre grat. Si no és així, disculpau el meu atreviment.

Una vegada donades totes aquestes explicacions us faig partícep del meu regal, una de cal i una d'arena.

LA REALITAT AMB "SUBTIL" IRONIA

EL QUE US DESIG DE TOT COR PER A AQUEST ANY QUE ACABAM D'ENCETAR

Esper veritablement que us hagi agradat el regal. Una abraçada i una rialla molt grans des de l'altre costat del pont.

Molts bons Reis a tots

Esper que Melcior, Gaspar i Baltasar omplin les vostres vides d'alegria, amor i esperança... i que no falti, un bon tortell!

Per la meva part, no he demanat res enguany per a mi, que aquest dotze mesos darrers ja m'han fet prou regals per a tota una vida.

Blocaire invisible. Pista 5