Anantapur-Vicenç Ferrer

Què en serà ara de les dones de Tavimala, dels nins d'Anantapur? Ara que ell ha marxat, amb la seva bondat infinita, què en serà de les nostres vides?

T'ho devia

Perquè ets una supervivent des del moment que et vaig imaginar, i fins i tot abans.
Perquè el primer que vaig pensar quan et vaig veure és que eres la cosa més hermosa que havia vist mai, encara que els meus llavis no ho van saber expressar fins al cap d'unes hores.
Perquè fa mesos que em perd en els teus ulls intentant esbrinar el seu color.
Perquè ets una sortuda, i perquè jo ho som encara més.
Perquè no et vas donar per vençuda; perquè jo no em don per vençuda.
I ja t'hem tallat els cabells.

Dia mundial contra el càncer de mama

El canvi climàtic

Ahir, mentres en algun lloc al nord i al sud continuava el desgel, notàvem l'escalfor ben a prop. I és que no puc deixar d'emocionar-me cada vegada que escolt les seves cançons, que veig la seva energia, que intuesc la seva sensibilitat; i anit no podia ser d'altra manera. I era encara més especial, perquè era el meu primer concert al teu costat.

És el més gran, l'aprenent de pintor, el poeta i somiador, gran defensor del món i les persones, Manolo García. Torna aviat a la meva vida, per favor.

...si no me inquieta un mundo asfaltado, sin vida...

La ciutat

Des de l'infern pujaven flames ahir al carrer de Can Martí Feliu. Ni una gota d'aire bufava als carrerons de la ciutat tancada, de finestres amb barrerons obertes de bat a bat, amb sansivieres dins cossiols de fang antic.

S'aturava al capvespre la ciutat dins una calor asfixiant de vella, d'històries amagades rere les persianes tancades, de xafarderies, jueus i senyores.

El meu cos pesat s'arrossegava meravellat en la xafogor del carrer de Can Vallori, de ciutat a vegades cosmopolita, a vegades provinciana, sempre tendra, petita i estimada. I inevitablement pens en na Carme Riera quan camin per carrerons amagats on no entra mai el sol. I en la meva imaginació, jo pos per testimoni les gavines.

Dies de nostàlgia

De nostàlgia o d'alegria d'haver nascut i crescut en una casa oberta al món, amb un pare lliurepensador i progressista; una casa plena de llibres i música, de jocs de taula i de cinema. De vacances d'estiu passades a la natura, de tendes de campanya i pluges d'estels la nit de Sant Llorenç.

Amb ell vaig començar a conèixer i estimar als Setze Jutges i els cantautors que van posar la banda sonora a aquella Transició de la meva infantesa, i Recuerdo Amanda de la lluita a l'altra costat del món. I gràcies a ell estim cançons tendres com aquesta, que fa dos dies que m'ha sorgit de les heures que m'habiten el cor des de fa un temps.

...Quiero abrazarte tanto...

PS. Per problemes tècnics no podem escoltar la cançó. Qui senti nostàlgia com jo, la pot escoltar pitjant aquí.

Festa

Un senyal clar de que ens trobam en ple estiu és la remor a paperins que se sent quan passa un buf d'aire pel carrer, a l'hora de la migdiada, quan ni els motoristes renouers s'atreveixen a destorbar-me.

Però com passa molts anys, una vegada penjades les garlandes de paper, s'acaba la sequera, y avui matí ha caigut una petita pluja que les ha fet malbé, deixant-me un any més sense el renou que acaronava les meves tardes de xafogor.

I cada estiu, mentres escolt els paperins, em ve al cap una cançó que forma part de la banda sonora del trajecte en cotxe fins a la platja de la meva infantesa.

Pasapalabra i els pingüins d'adèlia

De fons el Pasapalabra per fer crucigrames sense llàpis, mentre cerc una imatge refrescant per compensar l'ambient xafogós. I m'he enrecordat dels pingüins d'adèlia, tan divertits i tan tendres.


I enguany he descobert que la calor té com a conseqüència l'encefalograma pla.

Celebrant el solstici d'estiu

Amb una calor gairebé de canícula arriba la nit mágica. Les platges de la meva Mediterrània s'ompliran de gent que formula desitjos a mitja nit, llançant a la mar esplemes sobre fustes que es perden entre les onades; que es banyen despullats a la matinada, just quan surt el sol, i que llancen fruites dins l'aigua, venerant deïtats antigues fa segles oblidades, tot esperant que els propers 365 dies tot els retorni omplint-los de benaurances.

Sant Joan m'ha duit moltes vegades els desitjos que demanava escrits en un full de paper quadriculat cremat a una foguera. Sant Joan sempre em fa somriure, avui més que mai.

I fa just 18 anys que vaig viure Sant Joan a Ciutadella de Menorca; en aquell moment pensava que tornaria a viure aquelles festes ben aviat. Òbviament no va se així... és un tema pendent, un entre tants d'altres.

Redecorant la vida

He pintat la paret de blau cel perquè el dia que arribis a casa ja no vulguis marxar mai més.

He penjat les cortines i he desat els llibres als prestatges.

Amb el corró a la ma, pujada a l'escala, i amb les cames tremolant, he anat pintant ben amunt, fins a les estrelles, canviant de color la meva casa, intentant (tentant) de canviar de color també la meva vida.

De fons sonava aquesta cançó...

L'eriçó

He decidit que a partir d'ara els eriçons duen bona sort, igual com ho fan els elefants amb la trompa cap al cel, com ho fa un borinot ros entre les bigues.

Perquè avui m'he trobat amb un eriçó, i l'he agafat, i s'ha fet una bolla, i m'he emocinat. No n'hi ha prou amb això perquè sigui el meu animal de la sort?

Perquè molts animalons desperten tendresa, jo vull reivindicar l'eriçó davant del koala, davant del tití, davant de l'ós. Perquè és vulnerable malgrat la seva cuirassa, per a mi serà l'animal de la sort, perquè sé que tendré sort.

I no, no tenc el cotxe assegurat a Genesis.

Com les nous

Som tots com les nous?

Tenc un cor bonyerrut, solcat pels cops i les alegries d'una vida a vegades viscuda a mitges, a vegades viscuda el doble... de tot un poc.

Tenc una cuirassa que em protegeix, del fred a l'hivern, del sol a l'estiu... mai de la pluja.

Després un dia arriba un trencanous, i... voilà.

Matins de primavera, capvespres d'hivern

Ja fa dies que, a mig matí, pens que ja ha arribat la primavera; el sol m'escalfa rere els vidres, i la platja em fa l'ullet en la distància. Després, cap al capvespre, el cel s'enfosqueix amb els niguls i em qued trista i desencisada. Llavors escolt una cançó, i em fugen les penes.

LA LLUITA (II)

El pi de Formentor
Hermen Anglada-Camarassa
(1922)

A vegades ens basta cercar ben aprop nostre la inspiració. Sempre he viscut amb el Pi de Formentor, i amb Costa i Llobera. Poesia que parla de tots; que parla de mi. Cada vegada que la cant, baixet, mirant al cel, m'emocion amb el següent fragment:

Amunt ànima forta! traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada
i tes cançons traquiles aniran per la ventada
com l'au dels temporals

LA RATA

Al carrer paralel al meu van esbucar una casa ja fa un temps. Hi van començar a fer un forat per aixecar-hi, supòs, un edifici d'estudis, apartaments i lofts per a "bohemis", d'aquells que vesteixen amb un aire alternatiu (que tots sabem matemàtic), i que duen sabates Camper. Però la crisi del sector, o ves a saber què, va aturar les obres, s'endugueren les excavadores, i, quan plovia, el forat s'omplia d'aigua, i quan no plovia, de bosses de fems i rentadores.
Llavors hi posaren unes tanques ben altes, i una colònia de moixos hi va anar a viure. Sempre hi ha platets amb menjar i aigua, i el carrer és ple d'aquestes bestioles, tendres i útils.
És normal veure als carrers de les nostres ciutats imatges de moixos buscant l'escalforeta del sol a l'hivern damunt del capó d'algun cotxe, o cans extraviats que busquen una ànima caritativa que els acariciï el cap. Però al meu carrer això es veu que no és possible, i ja fa uns dies que hi viu una rata, gran i fastigosa, amb clapes sense pèl, que es passeja amunt i avall, sense por, ensumant els portals, tallant el pas als vianants... I acab de descobrir que em fa molta por!!!

Hi ha algun caçador de rates a la sala disposat a salvar-me? Recompensaré econòmicament.

LA LLUITA (I)

"Tot i que sabés que el món s'acaba demà, avui encara plantaria un arbre"

Martin Luther King

DE NOU LA POR

És inevitable no tenir por; por a tornar a tenir fe, a tornar a somriure, a confiar en el futur.

Anar pujant aquesta escala de caragol, de graons estrets i arrambador de vertigen m'aterra, em deixa petrificada aquí mateix, i aquí mateix em quedaria, llepant-me les ferides, per enèsima vegada.

D'ON VENC?

Fins fa poc em trobava aquí, però d'un temps ençà, els problemes tècnics m'han superat. Amb el cor trencat deix bloc.cat. Qui sap el que ens depararà el futur?

Arrib doncs a aquest nou món esperant que els dies facin d'aquesta bitàcola el racó d'intimitat que vaig aconseguir en la passada etapa. Intentaré modificar la plantilla, com si es tractàs de la decoració de casa meva, per tal de que vosaltres, i jo mateixa, ens hi trobem més còmodes, i fer-me al nou sistema. Esper la vostra paciència i comprensió.

S'inicia ara, aquesta nova etapa. Sigau benvinguts.