Celebrant el solstici d'estiu

Amb una calor gairebé de canícula arriba la nit mágica. Les platges de la meva Mediterrània s'ompliran de gent que formula desitjos a mitja nit, llançant a la mar esplemes sobre fustes que es perden entre les onades; que es banyen despullats a la matinada, just quan surt el sol, i que llancen fruites dins l'aigua, venerant deïtats antigues fa segles oblidades, tot esperant que els propers 365 dies tot els retorni omplint-los de benaurances.

Sant Joan m'ha duit moltes vegades els desitjos que demanava escrits en un full de paper quadriculat cremat a una foguera. Sant Joan sempre em fa somriure, avui més que mai.

I fa just 18 anys que vaig viure Sant Joan a Ciutadella de Menorca; en aquell moment pensava que tornaria a viure aquelles festes ben aviat. Òbviament no va se així... és un tema pendent, un entre tants d'altres.

Caminant damunt d'una mar de boira

CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA Caspar David Friedrich 1818

I he arribat fins aquí, i encara no ho puc creure. Tantes vegades mirava aquests cims envoltats de núvols, inabastables per a mi, i sempre pensava que no seria capaç de coronar-ne cap ni un. I avui estic aquí, amb l'esperit humil, d'un triomfador que encara no s'hi sent.

Un nova proposta de Relats Conjunts

He tornat amb la pluja...

... per poder somiar un cop més. Redecorada la vida, soc capaç de ser optimista.

M'he trobat absent per problemes al sistema; als dos sistemes de fet. Acompanyant les meves emocions, el meu ordinador va dir prou, que també volia descansar. Ara he tornat. No sé fins quan.

Pintaré avui el cel d'un blau lluminós, malgrat els niguls i la pluja amenaçant. Al mig, un sol rialler que ens il·lumini tot l'estiu.

Amb la pluja he tornat.

Redecorant la vida

He pintat la paret de blau cel perquè el dia que arribis a casa ja no vulguis marxar mai més.

He penjat les cortines i he desat els llibres als prestatges.

Amb el corró a la ma, pujada a l'escala, i amb les cames tremolant, he anat pintant ben amunt, fins a les estrelles, canviant de color la meva casa, intentant (tentant) de canviar de color també la meva vida.

De fons sonava aquesta cançó...

L'eriçó

He decidit que a partir d'ara els eriçons duen bona sort, igual com ho fan els elefants amb la trompa cap al cel, com ho fa un borinot ros entre les bigues.

Perquè avui m'he trobat amb un eriçó, i l'he agafat, i s'ha fet una bolla, i m'he emocinat. No n'hi ha prou amb això perquè sigui el meu animal de la sort?

Perquè molts animalons desperten tendresa, jo vull reivindicar l'eriçó davant del koala, davant del tití, davant de l'ós. Perquè és vulnerable malgrat la seva cuirassa, per a mi serà l'animal de la sort, perquè sé que tendré sort.

I no, no tenc el cotxe assegurat a Genesis.

Com les nous

Som tots com les nous?

Tenc un cor bonyerrut, solcat pels cops i les alegries d'una vida a vegades viscuda a mitges, a vegades viscuda el doble... de tot un poc.

Tenc una cuirassa que em protegeix, del fred a l'hivern, del sol a l'estiu... mai de la pluja.

Després un dia arriba un trencanous, i... voilà.

El boig?

M'encanten aquestes botes, velles, amb les soles plenes de fang, els cordons a punt de trencar-se, tristes, solitàries, melanconioses.

On acaba el geni i comença el boig?

Les botes (1988)
Vincent Van Gogh (30 de març de 1953-29 de juliol de 1890)

Matins de primavera, capvespres d'hivern

Ja fa dies que, a mig matí, pens que ja ha arribat la primavera; el sol m'escalfa rere els vidres, i la platja em fa l'ullet en la distància. Després, cap al capvespre, el cel s'enfosqueix amb els niguls i em qued trista i desencisada. Llavors escolt una cançó, i em fugen les penes.

LA LLUITA (II)

El pi de Formentor
Hermen Anglada-Camarassa
(1922)

A vegades ens basta cercar ben aprop nostre la inspiració. Sempre he viscut amb el Pi de Formentor, i amb Costa i Llobera. Poesia que parla de tots; que parla de mi. Cada vegada que la cant, baixet, mirant al cel, m'emocion amb el següent fragment:

Amunt ànima forta! traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada
i tes cançons traquiles aniran per la ventada
com l'au dels temporals

LA RATA

Al carrer paralel al meu van esbucar una casa ja fa un temps. Hi van començar a fer un forat per aixecar-hi, supòs, un edifici d'estudis, apartaments i lofts per a "bohemis", d'aquells que vesteixen amb un aire alternatiu (que tots sabem matemàtic), i que duen sabates Camper. Però la crisi del sector, o ves a saber què, va aturar les obres, s'endugueren les excavadores, i, quan plovia, el forat s'omplia d'aigua, i quan no plovia, de bosses de fems i rentadores.
Llavors hi posaren unes tanques ben altes, i una colònia de moixos hi va anar a viure. Sempre hi ha platets amb menjar i aigua, i el carrer és ple d'aquestes bestioles, tendres i útils.
És normal veure als carrers de les nostres ciutats imatges de moixos buscant l'escalforeta del sol a l'hivern damunt del capó d'algun cotxe, o cans extraviats que busquen una ànima caritativa que els acariciï el cap. Però al meu carrer això es veu que no és possible, i ja fa uns dies que hi viu una rata, gran i fastigosa, amb clapes sense pèl, que es passeja amunt i avall, sense por, ensumant els portals, tallant el pas als vianants... I acab de descobrir que em fa molta por!!!

Hi ha algun caçador de rates a la sala disposat a salvar-me? Recompensaré econòmicament.