Over the rainbow

I seguiré parlant de regals, en aquests dies de Reis i consum.

Al meu Rei (no dubteu ni un segon que és en Baltasar) li he demanat una càmera de fer fotografies nova, perquè mai la memòria em pugui jugar una mala passada dels dies que resten per venir.

I l'altra dia la pluja em va regalar un Arc de Sant Martí preciós, que neixia dels arbres i moria rere l'escola. I jo, devall del paraigua color Sant Martí, encantada no podia deixar de mirar-lo.

Com encara no han vengut els Reis, il·lustra aquest somni una imatge idíl·lica i un so de fàbula.

Regals que arriben d'on menys t'ho esperes

L'altre dia m'arribà un regal com per l'aire, d'un personatge anònim que llegeix els meus pensaments. En aquell momento vaig pensar que era com si haguéssin arribat els Reis abans d'hora, i em va fer una il·lusió enorme.

Si miram al fons de la nostra rutina quotidiana trobarem ben segur algún regal amagat. La finestra blava de la sala m'ha regalat aquesta cançó ja fa uns dies. Segur que algú de vosaltres també ha rebut aquest regal; per a la resta, el vull compartir amb vosaltres.

Dragó de mar

I just quan ja he vist que som com un cavallet de mar, la finestra blava de la sala me mostra el que voldria ser; un ésser encara més meravellós que el meu estimat Hippocampus. I com que, encara que soni molt poètic dir que podem ser el que volguem ser, la realitat és que els canvis són difícils, i que els meus ulls verds no poden ser més que els d'un cavallet de mar. Però a tu, que te somïi dia i nit, i que gairebé el que se de tu només m'arribar per rumors des del meu cor d'heura, a tu si que et puc imaginar com vull. I tu, per a mi, ets així, un hermós dragó de mar.

Hippocampus

Pensant en tu avanç com un cavallet de mar entre les aigües, hermosa, panxuda i serena. I gronxant-me sobre les ones aprenc a controlar la meva impaciència, a moderar el meu caràcter, a somiar en un demà amb esperança, a mirar-te als ulls, cara a cara.

Dia mundial contra el càncer de mama

La memòria històrica

En els darrers temps sentim parlar de crisi econòmica, de preus que pujen, de tancament d'empreses i de gent que no sap quant de temps passarà fins que pugui tornar a dur a casa un sou per omplir el rebost. I ha arribat al Port de València un vaixell avortista, i dones moren cada dia a mans dels que suposadament les estimaven. I com cada cert temps, el delicat tema de la memòria històrica torna a ocupart titulars.

I jo em resistesc a plorar de tristor, que d'alegria, són més precioses les llàgrimes.

Cancioncilla del primer beso

En la mañana verde,
quería ser corazón.
Corazón.

Y en la tarde madura
quería ser ruiseñor.
Ruiseñor.

(Alma,
ponte color de naranja.
Alma,
ponte color de amor)

En la mañana viva,
yo quería ser yo.
Corazón.

Y en la tarde caída
quería ser mi voz.
Ruiseñor.

¡Alma,
ponte color naranja!
¡Alma,
ponte color de amor!

Federico García Lorca

Com es pot estimar tant?

Crec que he estimat molt. Guard entre les fulles d'una llibreta els secrets de tanta vida, de tant d'amor. Allà hi trob quan em ve de gust poemes i lletres escrites en quatre llengües diferents, la majoria de fabricació pròpia, algunes de robades als més grans; Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, Ángel González... tots ells homes també de la meva vida.

I avui, que sent que estim més que mai, ni robades trob les paraules. No em quedarà d'altre que tornar a les cartilles, i a fer caligrafia, i amb mi mamá me mima començar de bell nou.

He tornat a casa

Cada cert temps torn a casa, sense cap justificació real, però amb milers d'excuses petites, coses que m'agraden i que vull deixar aquí, com penjades d'un clau en una paret buida.

Perquè m'agrada aquesta manera que tens d'acariciar-me i de dir-me que ets al meu costat, i que no vols marxar mai, i que s'assembla en tot a la terrassa d'una cafeteria que queda buida després d'un ruixat de setembre; que em recorda a uns ulls verds que esperen uns ulls blaus; que té el so del saxofó que gemega des d'una finestra propera, i l'olor d'un llibre d'abans de la guerra.

I com dos i dos són quatre, avui torn a casa.

El canvi climàtic

Ahir, mentres en algun lloc al nord i al sud continuava el desgel, notàvem l'escalfor ben a prop. I és que no puc deixar d'emocionar-me cada vegada que escolt les seves cançons, que veig la seva energia, que intuesc la seva sensibilitat; i anit no podia ser d'altra manera. I era encara més especial, perquè era el meu primer concert al teu costat.

És el més gran, l'aprenent de pintor, el poeta i somiador, gran defensor del món i les persones, Manolo García. Torna aviat a la meva vida, per favor.

...si no me inquieta un mundo asfaltado, sin vida...

La ciutat

Des de l'infern pujaven flames ahir al carrer de Can Martí Feliu. Ni una gota d'aire bufava als carrerons de la ciutat tancada, de finestres amb barrerons obertes de bat a bat, amb sansivieres dins cossiols de fang antic.

S'aturava al capvespre la ciutat dins una calor asfixiant de vella, d'històries amagades rere les persianes tancades, de xafarderies, jueus i senyores.

El meu cos pesat s'arrossegava meravellat en la xafogor del carrer de Can Vallori, de ciutat a vegades cosmopolita, a vegades provinciana, sempre tendra, petita i estimada. I inevitablement pens en na Carme Riera quan camin per carrerons amagats on no entra mai el sol. I en la meva imaginació, jo pos per testimoni les gavines.