Dies d'Amélie

Visc uns dies d'Amélie, de somiar quan dorm i quan estic desperta, de pensar en París, Berlin i Amsterdam, Astúries, Nova York i Londres.

Visc d'un futur tan llunyà, que a vegades em fa por pensar-hi tant. D'habitacions d'hotel a pobles de pescadors, de Cinquenes Avingudes i Ponts de Brooklyn, de mesquites i esglèsies pre-romàniques, de càtars i bohemis. I llegesc històries de viatges a llocs meravellosos, somiant anar-hi algun dia amb tu, de nadar amb tu al mar grec i caminar amb tu pels Camps de Mart.

I don voltes en aquests carrussel d'emocions, i com Amélie, dins el tren que fa por esper que arribis i m'acaronis l'orella. De fons, sona un vals.

Festa

Un senyal clar de que ens trobam en ple estiu és la remor a paperins que se sent quan passa un buf d'aire pel carrer, a l'hora de la migdiada, quan ni els motoristes renouers s'atreveixen a destorbar-me.

Però com passa molts anys, una vegada penjades les garlandes de paper, s'acaba la sequera, y avui matí ha caigut una petita pluja que les ha fet malbé, deixant-me un any més sense el renou que acaronava les meves tardes de xafogor.

I cada estiu, mentres escolt els paperins, em ve al cap una cançó que forma part de la banda sonora del trajecte en cotxe fins a la platja de la meva infantesa.

Chagall

En un dia com avui em costa resistir-me a recordar Chagall. Encara que sigui en somnis, on les seves obres habiten.

Háblame (...) de las vueltas que da la tuerca,
de los amores que son prisión

Pasapalabra i els pingüins d'adèlia

De fons el Pasapalabra per fer crucigrames sense llàpis, mentre cerc una imatge refrescant per compensar l'ambient xafogós. I m'he enrecordat dels pingüins d'adèlia, tan divertits i tan tendres.


I enguany he descobert que la calor té com a conseqüència l'encefalograma pla.

Celebrant el solstici d'estiu

Amb una calor gairebé de canícula arriba la nit mágica. Les platges de la meva Mediterrània s'ompliran de gent que formula desitjos a mitja nit, llançant a la mar esplemes sobre fustes que es perden entre les onades; que es banyen despullats a la matinada, just quan surt el sol, i que llancen fruites dins l'aigua, venerant deïtats antigues fa segles oblidades, tot esperant que els propers 365 dies tot els retorni omplint-los de benaurances.

Sant Joan m'ha duit moltes vegades els desitjos que demanava escrits en un full de paper quadriculat cremat a una foguera. Sant Joan sempre em fa somriure, avui més que mai.

I fa just 18 anys que vaig viure Sant Joan a Ciutadella de Menorca; en aquell moment pensava que tornaria a viure aquelles festes ben aviat. Òbviament no va se així... és un tema pendent, un entre tants d'altres.

Caminant damunt d'una mar de boira

CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA Caspar David Friedrich 1818

I he arribat fins aquí, i encara no ho puc creure. Tantes vegades mirava aquests cims envoltats de núvols, inabastables per a mi, i sempre pensava que no seria capaç de coronar-ne cap ni un. I avui estic aquí, amb l'esperit humil, d'un triomfador que encara no s'hi sent.

Un nova proposta de Relats Conjunts

He tornat amb la pluja...

... per poder somiar un cop més. Redecorada la vida, soc capaç de ser optimista.

M'he trobat absent per problemes al sistema; als dos sistemes de fet. Acompanyant les meves emocions, el meu ordinador va dir prou, que també volia descansar. Ara he tornat. No sé fins quan.

Pintaré avui el cel d'un blau lluminós, malgrat els niguls i la pluja amenaçant. Al mig, un sol rialler que ens il·lumini tot l'estiu.

Amb la pluja he tornat.

Redecorant la vida

He pintat la paret de blau cel perquè el dia que arribis a casa ja no vulguis marxar mai més.

He penjat les cortines i he desat els llibres als prestatges.

Amb el corró a la ma, pujada a l'escala, i amb les cames tremolant, he anat pintant ben amunt, fins a les estrelles, canviant de color la meva casa, intentant (tentant) de canviar de color també la meva vida.

De fons sonava aquesta cançó...

L'eriçó

He decidit que a partir d'ara els eriçons duen bona sort, igual com ho fan els elefants amb la trompa cap al cel, com ho fa un borinot ros entre les bigues.

Perquè avui m'he trobat amb un eriçó, i l'he agafat, i s'ha fet una bolla, i m'he emocinat. No n'hi ha prou amb això perquè sigui el meu animal de la sort?

Perquè molts animalons desperten tendresa, jo vull reivindicar l'eriçó davant del koala, davant del tití, davant de l'ós. Perquè és vulnerable malgrat la seva cuirassa, per a mi serà l'animal de la sort, perquè sé que tendré sort.

I no, no tenc el cotxe assegurat a Genesis.

Com les nous

Som tots com les nous?

Tenc un cor bonyerrut, solcat pels cops i les alegries d'una vida a vegades viscuda a mitges, a vegades viscuda el doble... de tot un poc.

Tenc una cuirassa que em protegeix, del fred a l'hivern, del sol a l'estiu... mai de la pluja.

Després un dia arriba un trencanous, i... voilà.