Temps era temps...

Quins records m'arriben, escorats, amb aquesta cançó!

Un estel anomenat Saramago

Avui ningú comprèn la meva petita tristor. He escoltat la notícia a la ràdio del cotxe, i a totes les persones que he vist li he comentat que estava trista perquè havia mort Saramago; tot-hom ha canviat de tema. Per això he decidit acudir a aquest petit racó oblidat i maltractat per mi des de fa temps.

Des que era ben petita que el meu cel d'estiu està plens d'estels, persones que m'han marcat i que ja no hi són. Dos d'aquests estels fins i tot no tenien encara nom. I avui hi llueix un de nou, ben gran, amb Nobel inclòs. Bon currículum per al meu cel estelat.

Gràcies, estel, per la teva lucidesa.

Principesa

De na Petitacosa, que va sorgir d'entre les heures que m'habiten el cor, he après que no importa a vegades semblar una mica cursi, que no importa si et veuen plorar per alguna cosa que els altres no poden entendre. I per si se m'oblida en algun moment, na Petitacosa és allà per recordar-me que cada minut de vida és un tresor, que, com deia el Petit Príncep, allò que és essencial és invisible als ulls, que encara que li hagi de comprar la roba al Carrefour sempre serà la meva princesa. Que per fer quelcom que surt del fons del cor, no cal demanar permís. Per això, amb el vostre permís o sense ell, seré cursi per primera vegada a la vida. Aquesta cançó és per a la meva Principesa.

Y sabes que eres la princesa de mis sueños encantados,

cuantas guerras he librado por tenerte aquí a mi lado.

PS: Per favor, no cerqueu al DIEC la definició de la paraula cursi, perquè no em deixa gaire ben parada.

Històries per a na Petitacosa

Com li podré explicar a na Petitacosa sense que pensi que sa mare va viure a l'edat del gel, que a la cantonada on ara hi ha una oficina de La Caixa hi havia, quan jo era una Cosespetites petitona, una botiga que feia olor a cafè acabat de moldre, Las Campanas, li deien a la botiga. I jo hi entrava de la mà de ma mare els dissabtes al matí, i m'agradava tant aquella olor que quan el meu pare va regalar-li a ma mare un molinet de moldre cafè elèctric em vaig sentir afortunada, perquè la mare ens deixava el paquet  buid del cafè en gra perquè l'ensumassim fins que tot l'aroma s'estingís.

I també li explicaré, com si parlàs de l'edat mitjana, que hi havia a la barriada un establiment que anomenavem "sa lecheria" on hi compravem llet fresca i iogurts en envàs de vidre retornable. I com si fossim personatges d'una novel·la, algunes tardes anavem a buscar llet acabada de munyir a una vaqueria que es trobava al mig del camp; tornavem a casa amb la lletera plena, i sabiem que aquella nit tota la casa faria pudor a llet bollida tres vegades.

I se sorprendrà en saber que a la meva barriada hi havia carnisseries i xarcuteries, i "colmados" on feiem la compra de cada dia, i un estanc on compravem els fascicles de Félix Rodríguez de la Fuente i de Jacques Cousteau, amb un moix enorme (veritablement enorme) adormit damunt d'una cadira de corda, i on duiem les quinieles de paper carbó amb el nom i l'adreça escrits amb bona lletra.

Perquè tot canvia tan aviat, i a la vegada d'una forma tan paulatina, que ni ens adonam que la ciutat que vam conèixer ja no és la que era; han sortit semàfors a cada cantonada, i les taronges ens les venen plastificades i amb gust de plàstic també.

I tot això m'ha sorgit de les heures que m'habiten el cor perquè avui una càpsula de la maleïda màquina de cafè de la feina m'ha recordat l'aroma del cafè acabat de moldre.

Any nou...

...i arriba l'hora de llençarbarradonar pel cap baix un 25% de les coses que, com una mena de Diògenes malaltís, hem anat acumulat a casa al llarg dels darrers anys. Hem de buidar i fer lloc a les noves il·lusions i a les noves esperances; a les aventures que ens queden per viure, i als llibres i juguetes que hi venen adjuntes.

... y desamordazarte y regresarte...

Casualitats de la vida; cerc a Ramón Sijé mentre de fons sona Serrat. Només en coneixia el nom, gràcies a Miguel Hernández, i la meva ànima tafanera havia de menester més dades. I em trob que fa 74 anys i 1 dia que va morir l'amic del gran poeta; una mort sobtada, inesperada, dolorosa.

Explica la història que l'amistad entre els dos poetes era tan forta, que havien acordat que quan un dels dos morís, el que restava viu cavaria la tomba amb les seves mans. Quan Miguel Hernández reb la notícia de la mort del seu amic parteix de seguida cap a Orihuela per acomplir la seva promesa, i en trobar-se que el cos ja havia estat enterrat pertén exhumar el cadàver i cavar-li una nova tomba. Va costar molt treurer-li del cap la idea.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

I quan Pablo Neruda va dir: "Puedo escribir los versos más tristes esta noche...", hauria d'haver afegit "hasta el momento", perquè només Miguel Hernández va ésser capaç d'escriure els versos més tristos.

I caminar per poder ser...

Heus aquí que na Petitacosa ha decidit delectar-nos amb les seves primeres passes. Només n'han estat dues, però encara que és un petit pas per a la humanitat, és un gran pas per a na Petitacosa.

I anar fent, i ser tenaç, i no donar-ser per vençuda... així ho aconsegueix tot na Petitacosa; així va cresquent... i jo amb ella.

Felicitat 10, Inspiració 0

I qui diu inspiració diu temps, necessitat, desig...

Aquest blog resta mut des de fa molt, des de que una petita personeta pentina l'aire dels meus dies. Molta gent et deia que tenir un fill et canviava la vida, i sovint hi veia en aquelles paraules un toc de tristesa i amargor, això si, ben amagada, fins i tot a l'orador mateix. És obvi que l'arribada d'un fill et canvia la vida, però hi ha moltes coses també que ho fan (la parella, la feina, la crisi, les hormones... els anys); el que jo tenc clar és que el que ha canviat clarament soc jo mateixa, i ho dic amb la boca i el cor ben oberts, plena de felicitat i petites rialles.

M'agradaria ser capaç de tornar aquí de tan en tan per mostar a la nova Eva; no us assusteu, que té molt de l'antiga, però en versió millorada (excepte pel contorn de la cintura, he he). El que no sé és si quedarà encara algú que la vulgui descobrir.

Mentres algú pentina l'aire...

Anantapur-Vicenç Ferrer

Què en serà ara de les dones de Tavimala, dels nins d'Anantapur? Ara que ell ha marxat, amb la seva bondat infinita, què en serà de les nostres vides?

T'ho devia

Perquè ets una supervivent des del moment que et vaig imaginar, i fins i tot abans.
Perquè el primer que vaig pensar quan et vaig veure és que eres la cosa més hermosa que havia vist mai, encara que els meus llavis no ho van saber expressar fins al cap d'unes hores.
Perquè fa mesos que em perd en els teus ulls intentant esbrinar el seu color.
Perquè ets una sortuda, i perquè jo ho som encara més.
Perquè no et vas donar per vençuda; perquè jo no em don per vençuda.
I ja t'hem tallat els cabells.