25/12/09

... y desamordazarte y regresarte...

Casualitats de la vida; cerc a Ramón Sijé mentre de fons sona Serrat. Només en coneixia el nom, gràcies a Miguel Hernández, i la meva ànima tafanera havia de menester més dades. I em trob que fa 74 anys i 1 dia que va morir l'amic del gran poeta; una mort sobtada, inesperada, dolorosa.

Explica la història que l'amistad entre els dos poetes era tan forta, que havien acordat que quan un dels dos morís, el que restava viu cavaria la tomba amb les seves mans. Quan Miguel Hernández reb la notícia de la mort del seu amic parteix de seguida cap a Orihuela per acomplir la seva promesa, i en trobar-se que el cos ja havia estat enterrat pertén exhumar el cadàver i cavar-li una nova tomba. Va costar molt treurer-li del cap la idea.


Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.



I quan Pablo Neruda va dir: "Puedo escribir los versos más tristes esta noche...", hauria d'haver afegit "hasta el momento", perquè només Miguel Hernández va ésser capaç d'escriure els versos més tristos.


2 comentaris:

Establo Pegaso ha dit...

Infinitamente más tristes los de Miguel. Me aprendi la Elegía en la adolescencia y, creo que todavía hoy la puedo recitar de memoria. Es un poema sublime.
Feliz año para ti y para la que se va a echar a andar. "Que el viaje sea largo y lleno de experiencias".

Un abrazo

Jesús M. Tibau ha dit...

una cançó preciosa, com tot el disc.

Bon any