Ahir, mentres en algun lloc al nord i al sud continuava el desgel, notàvem l'escalfor ben a prop. I és que no puc deixar d'emocionar-me cada vegada que escolt les seves cançons, que veig la seva energia, que intuesc la seva sensibilitat; i anit no podia ser d'altra manera. I era encara més especial, perquè era el meu primer concert al teu costat.
És el més gran, l'aprenent de pintor, el poeta i somiador, gran defensor del món i les persones, Manolo García. Torna aviat a la meva vida, per favor.
...si no me inquieta un mundo asfaltado, sin vida...
2 comentaris:
un cantant, un poeta, una persona
Me gustan los paisajes de hielos como el de la Antártida. Imagino millones de copos de nieve, cada uno más hermoso que el otro, (no hay dos iguales)y me viene la imagen del deshielo como una piedra lanzada contra un rosetón.
Me reengancho a los blogs y a lo cotidiano con Manolo García.
Publica un comentari a l'entrada